17 gen. Morir d’èxit: óssos, llops i molta, molta gent
Tant a l’oest del Canadà, com a molts indrets de l’oest dels Estats Units (els llocs que segueixo), des de fa més de 25 anys que us duen a terme polítiques de gestió del medi ambient, amb l’objectiu (entre altres) de recuperar la fauna autòctona. Particularment, grans mamífers, tant herbívord (cèrvols, caribús, alces…), omnívors (óssos) com carnívors (llops, pumes…).
Ho han fet molt bé, i han tingut èxit. No només ha estat un tema de gestió del territori, sinó també campanyes de sensibilització. I tot plegat ha anat lligat al desenvolupament d’un turisme responsable, que cerca l’observació i el contacte (experiència, en diuen ara) amb la natura.
Caribús al parc nacional de Denali, Alaska
Fa ja alguns anys, però sobretot durant aquest darrer hivern, s’han disparat al parc nacional de Banff els casos de llops entrant al poble (darrera una presa), apropant-se a campaments de gent i fent-la fugir… En aquest parc, actualemnt, la multa per donar de menjar a un animal salvatge pot pujar fins els 2000 dòlars. Els cartells que avisen de no donar de menjar als animals són per tot arreu, i els casos de contacte (no agradable, per dir-ho d’alguna manera) entre óssos i humans es disparen. El mateix passa a Alaska. Al parc de Denali, han hagut de tancar diverses zones, a causa de la presència d’óssos, i les autoritats han hagut dur a terme algunes mesures per veure si aconseguien que els óssos tornessin a tenir por dels humans (sense èxit). A l’estat de Washington, han entrenat a un gos per espantar les cabres del Logan Pass. Cabres i humans s’acostaven uns als altres, i ja hi hagut alguns incidents: uns pensen que són uns preciosos animalons, els altres s’emprenyen quan se’ls acosten massa, i com que tenen banyes, les fan servir.
Un element important d’aquest afer és que la única solució quan hi ha un conflicte, és pelar l’animal. Bé, es fan alguns intens d’espantar-lo, però si la bestiola insisiteix en que es viu molt bé amb el menjar i la tranquil·litat dels humans, aleshrores cal eutanasiar-lo (no és broma, aquest és el terme que es fa servir).
Os provant de pescar un salmó, a prop de Stewart, Columbia Britànica
Entrem en matèria. Les polítiques mediambientals dels parcs nacionals han estat un èxit. Això ha tingut una conseqüència: hi ha més animals salvatges, i dels grossos. Aquests són els que interessen als turistes, i per tant, el nombre de gent que va cap a aquestes parts del món on cada cop hi ha més cèrvols, óssos, llops, caribús, cabres… augmenta. Els beneficis per a la població i l’indústria turística van en paral·lel. Si en voleu un exemple, mireu els preus dels hotels dins del parc nacional de Banff, Jasper, Yellowstone…
Les polítiques de gestió dels parcs porten al creixement de les poblacions d’animals salvatges. Aquestes atrauen als turistes, és a dr, gent. I és ben sabut que quan hi ha gent i animals, i l’espai no sobra, els no humans tenen totes les de perdre.
No sé veure com acabarà tot plegat, fora d’unes quantes bestioles eutanitzades, i uns quants comptes de resultats excel·lents d’empreses turístiques (si més no durant unes bones temporades). Banff ja s’assembla a les cascades del Niagara, que fan olor de carmel i sucre, i on malgrat els grans salts d’aigua, ja costa trobar la natura. O tempora o mores.