04 oct. Parcs Nacionals, com gestionar l’èxit?

Els parcs nacionals dels Estats Units i el Canadà són una destinació de viatges cada cop amb més èxit. Més gent de més llocs diferents del món els visita, sent una font d’ingressos important per aquests països. El seu atractiu rau en la mateixa essència de la seva existència. No són només espais protegits. Són allò que s’anomena biblioteques públiques de paisatge, on l’individu pot, per una banda, gaudir del paisatge, i per l’altra, aprendre de la natura. Mantenir aquests parcs nacionals com a «biblioteques» públiques (accessibles a tothom), i no com a simples espais bombolla a protegir, ha empès a les autoritats dels parcs nacionals a gestionar-los de manera activa. La major part dels parcs nacionals estan travessats per carreteres que permeten accedir als tresors paisatgístics i naturals que hi guarda. S’han construït miradors estratègicament situats, amb senders que faciliten l’accés fins i tot a persones amb discapacitats de moviment… En resum, s’ha aconseguit crear uns espais protegits, però accessibles, on el visitant pot fruir i aprendre de la natura com a pocs (o cap altre) lloc del món. La fauna s’hi ha pogut desenvolupar. S’hi han reintroduït espècies que s’hi havien extingit (com els llops a Yellowstone), gestionant-ne les poblacions, i assolint poder observar la fauna salvatge amb una facilitat insospitada.
S’han convertit en una destinació favorita de tots aquells que cerquen un viatge amb natura, paisatges espectaculars i fauna salvatge. Una fórmula d’èxit garantit.
Amb l’explosió mundial del turisme (malgrat el parèntesi de la pandèmia), entre altres, gràcies a la facilitat per volar o la prosperitat a països com l’Índia o la Xina, han acabat de saturar alguns parcs nacionals. Les cues de cotxes a Yellowstone durant l’estiu ja són un clàssic. Els aparcaments de Lake Louise, al parc nacional de Banff, no donen l’abast, malgrat les múltiples ampliacions. El sender del Angels Landing, a Zion, ja semblava les escales d’un centre comercial de qualsevol gran ciutat.
Calia fer alguna cosa, o la possibilitat de morir d’èxit passava a ser possible.
Per primera vegada, alguns parcs han començat a posar restriccions a l’entrada de visitants. Generalment, a preus molt baixos, però que obliguen a una entrada escalonada o limitada de visitants. Per posar alguns exemples, entrar a Yosemite implica haver de disposar d’un passi vàlid per tres dies, del qual se n’emeten un número limitat. A Arches, cal un passi que t’obliga a entrar durant períodes d’una hora (de 6 a 7, de 7 a 8…). A Lake Louise i Moraine, si no hi vas en autobús, tens tots els números de quedar-te sense veure els llacs.
Cada vegada, més parcs imposen restriccions, amb un cost purament simbòlic, però que limita l’entrada de visitants, i que sobretot, la fa una mica més complexa. De segur molta gent arribarà a les portes d’alguns parcs nacionals, i es quedarà sense poder-hi entrar.
És el primer cop que es restringeix l’entrada a aquestes biblioteques públiques de paisatge, com hem anomenat més amunt als parcs nacionals dels Estats Units i el Canadà. Però possiblement, aquest pas és obligatori per aconseguir la supervivència d’un model d’èxit. De fet, opino que s’estendrà, i que caldrà estar molt alerta per adaptar-se a aquestes restriccions a l’hora d’organitzar qualsevol viatge.