30 maig Retornen antigues lleis de caça a Alaska

A Alaska hi ha diverses zones protegides que són considerades com a Refugis de Fauna Salvatge. Són gestionades per Parcs Nacionals, depenent del govern federal. Són extensions de centenars de kilòmetres quadrats. En aquests Refugis, de gestió pública, hi viu molt poca gent, i són per tan petits paradisos per a la fauna.
La pesca i la caça de subsistència són una part molt important dels ingressos (no monetaris) d’una gran part de la població d’Alaska, incloent-hi la majoria de la població indígena. Cada any, els gestors d’aquests refugis, junt amb els de la “Conselleria” de Caça i Pesca, un cop fets els estudis de població de cada espècie, dictaminen quants animals i peixos corresponen a cada habitant d’Alaska per ser caçats o pescats. Principalment, estem parlant d’ants, cérvols, caribús o salmons. Cada habitant té una zona assignada on pot anar a caçar o pescar el que li correspon. Ho pot vendre, intercanviar… amb altres habitants d’Alaska. Alguns pobles tenen fins i tot grans naus frigorífiques on congelen la pesca i la caça de cada any.

Fins 2015, Alaska era qui legislava per decidir quins animals es podien caçar o pescar, i de quina manera. Per exemple, no es pot pescar salmó a la gola dels rius, has de ser a una certa distància mar endins o riu amunt. Un altre exemple era que es permetia la cacera d’óssos i llops, amb tècniques com ara posar esquers de greix, o entrar a les coves on hivernaven o estaven amb els cadells. Caçar un depredador no és tan senzill com tombar un herbívor, i es permetien tècniques per atraure’ls o matar-los en situació d’indefensió. Però hi havia una altra raó per fer això. Si es caçaven més óssos i llops, s’eliminava la competència: ants, cérvols, caribús proliferaven, i per tant, n’hi havia més per la població d’Alaska (indis inclosos, recordeu). I per acabar-ho d’adobar, si resulta senzill atraure als depredadors, i se’n poden caçar més, es pot ampliar l’oferta de caça esportiva d’aquests animals, el que representa una important font d’ingressos per l’estat i les tribus.
El 2015, l’administració Obama, sota la pressió de Parcs Nacionals i de grups de defensa dels animals, va legislar sobre el tema, i va treure a Alaska la competència sobre què era permès per caçar óssos i llops (entre altres depredadors). Deixava de ser permès posar esquers de greix, matar-los a dins les coves enlluernant-los, o quan hi són amb cadells… o simplement, matar els cadells. Aquesta llei va ser considerada una imposició federal sobre l’estat d’Alaska, on la major part de la població estava a favor de les lleis anteriors. Diguem que a Alaska, indis i blancs no comparteixen la sensibilitat del món urbà i modern cap als depredadors, que són vistos com a perillosos i, sobretot, una competidor per una carn d’ant, caribú o cérvol que els fa molta falta per passar gran part de l’any. L’Alaska rural ho és de veritat.

Ara fa poques setmanes, l’administració Trump ha retirat la llei instaurada el 2015, retornant a l’estat d’Alaska les competències per legislar com més li plagui: els llops i els óssos ja tremolen. Els gestors dels Parcs Nacionals i defensa dels animals protesten, considerant aquestes pràctiques com a salvatges i inhumanes. Els indis s’han posat clarament del costat de l’estat… sempre que respecti la seva sobirania per seguir caçant com més els convingui. Per fer-vos una idea, recordo que la caça de balenes està prohibida a tot el món… excepte pels inuits, que mantenen els seus drets de pesca tradicionals: només a Utqiagvik, al nord d’Alaska, a tocar de l’oceà Àrtic, aquesta primavera s’han caçat més de 20 balenes. És ben aviat dit. Malgrat moltes coincidències superficials i nombroses aliances, els plantejaments indígenes no són ni de lluny els mateixos que els de l’ecologisme occidental.
Tot plegat, un nou capítol en el xoc cada cop més fort entre diferents visions del que han de ser els Estats Units.