16 ag. Els Stillaguamish compren terres i les inunden

Una petita tribu al nord de Seattle, els Stillaguamish (jo tampoc els havia sentit anomenar), està comprant terres de conreu arran de mar, i les està inundant. Aquest comportament que sembla irracional té una raó de ser, que provaré d’explicar-vos en aquest text. De pas, ho compararé amb les polítiques que duen a terme altres tribus, en un sentit similar al dels Stillaguamish. Però anem a pams.

Qui són els Stillaguamish? Són el grup indígena, de llengua Salish, que viu (des de fa mil·lennis) a la vora del riu Stillaguamish, a l’estat de Washington. Aquest nom és una deformació del nom amb el qual s’autoidentificaven, que vol dir “La Gent del Riu”. Una cosa similar a la Vall d’Aran.

El riu és al nord de Seattle, i va de les muntanyes de la serralada de les Cascades, fins al Puget Sound. Hi vivien tot l’any, en petits pobles, i es dedicaven a l’explotació dels boscos (cacera i recol·lecció), però sobretot, a la pesca del salmó.

Pesca tradicioonal del salmó.

Amb l’arribada dels europeus, possiblement acaparats per la gran quantitat de gent, més les malalties que els van encomanar, van signar el tractat de 1855. Cedien les terres, a canvi d’una petita reserva i de poder seguir vivint com ho feien: drets de pesca garantits. Com va passar en la majoria dels tractats, la reserva no els va ser donada, les terres van anar sent colonitzades, i la tribu no va ser legalment reconeguda fins al 1976. De facto, fins al 2014, que es va establir oficialment la tribu reserva dels Stillaguamish, en uns trossets de terreny d’unes poques hectàrees. Eren uns 400, però ja tenien un govern oficial i un territori.

Comentari: un govern tribal es regeix per la llei federal de l’autodeterminació dels indis, de 1975. No és tant com el nom indica, però Déu-n’hi-do.

Un dels principals objectius d’aquest govern tribal era recuperar l’autonomia econòmica. La tenien quan pescaven salmó. Però tornar a pescar salmó és cada cop més complicat, perquè el Puget Sound, cada cop n’hi ha menys. Cada any, la quota de salmons per pescar pels membres de la tribu baixa. Qualsevol recuperació d’una economia fonamentada en el salmó implicava que hi tornés a haver salmó.

La població de salmons baixa per molts factors, però n’hi ha un d’important, sobre el qual van creure poder-hi fer alguna cosa. La desembocadura del riu havia estat un estuari, amb aiguamolls. Era el medi ideal perquè els salmons poguessin passar el primer any, abans d’anar-se’n cap a la mar.

L’estratègia dels Stillaguamish, començada fa dos anys, és comprar terres al voltant del riu, a la desembocadura (que havien sigut seves, i que havien bescanviat per drets de pesca i cacera), carregar-se els dics de protecció de les terres de conreu, per inundar-les, i així recuperar l’entorn que necessita el salmó per desovar i sobretot, créixer el primer any. La compra es fa gràcies a diners del govern federal (pressupost de llei d’autodeterminació), que poden demanar ara que són un govern tribal, sense haver de demanar permís ni al comptat, ni a l’estat.

Caldrà esperar uns anys per saber si realment hi ha una recuperació en la població de salmons. També caldrà veure fins on el govern federal els deixarà els diners per seguir comprant terres. Hi ha molts altres factors polítics en joc, i ja veurem fins on arriben.

La Conner, Washington

Un segon comentari: Les economies de les reserves índies són la cosa més semblant a l’URSS, dins dels EUA. Només els casinos, en alguns casos, semblen haver trencat lleugerament aquest fet. Els Stillaguamish en tenen un.

Volen la recuperació del salmó, perquè era l’eix de la seva economia, abans de l’arribada dels europeus. No es tracta de refer l’economia de subsistència com de refer una economia moderna, fonamentada amb l’explotació i pesca del salmó. Volen tornar a tenir una economia que no estigui lligada als subsidis o al joc. Per això compren i inunden les terres, que havien estat de conreu (“productives”).

Tot això que fan els Stillaguamish, és similar a la dels Lakotes i moltes altres tribus de les praderies (Crow, Cheyenne, Blackfeet…), que tenien el bisó al centre de la seva economia. Hi ha un intent de recuperació del bisó, per anar substituint a les vaques. Solen dir que quan menjaven bisons, eren forts i àgils com ells, i que ara estan grassos i mancats de caràcter perquè mengen carn de vaca.

Un altre cas (que no va funcionar) va ser els dels Nimipú (Nez Percé), provant de tornar a esdevenir grans criadors de cavalls.

Cavalls indis

Un cas just contrari és el que van patir els Hidatsa, a Dakota del Nord, als anys 50 del segle passat. De ser una de les 5 úniques reserves que no vivien del subsidi, a quedar totalment dependents dels subsidis, en quedar les seves terres inundades per les grans preses del riu Missouri. Els Hidatsa no eren caçadors recol·lectors, com els altres pobles mencionats, i la seva agricultura (economia) ha quedat desfeta.

Per acabar: l’exemple curiós dels Stillaguamish, d’una escala econòmica ínfima, és indicador de la línia que segueixen els governs tribals, per deixar la situació de dependència (estil URSS) que pateixen. Tots la busquen en una nova versió de l’economia que ja tenien, que era un dels pilars de la seva cultura.